Vetrina con alcune liriche

Pietro Buoso – Pero Buòso

Na Matòta che j’hai Vëddo

U j’era na matòta d’nans a mi, i chërdo nent ch’aveisse ciù dl’età d’una liceal: soe braje ‘d vlú bianch, i cavèj, seul e fin, a j’ero ëd color gianduia ciair; ij uciaj con la montadur’andorà. Chila a l’avìa nent na blëssa tradissional, ma sò vis a l’era doss e fresch, sò pét già fiorì: già fomna e ancor’ citin-a. E ancora na vòlta j’heu sentì, antramess ij cavèj e i euj ‘d na citin-a, chiel përfum doss e profund ëd lòn che j’heu përdù për semper. Antlora j’heu sentì un profund dosseur e na granda tristëssa.

Pero Buòso
10/11/2023

L’Ultima poesìa ‘d Sergej Esenin an Piemontèis

Ël 28 december dël 1925 ël poeta russi Sergej Esenin (Серге́й Алекса́ндрович Есе́нин; 1895-1925) a murìa an circostanse che ancora ancheuj a’j son nen ciaire. Aranda al sò còrp as dise ch’a j’era ne poesìa ‘d mòrt. Sì i ne presentoma na tradussion an Lenga Piemontèisa soagnà da noi.

Arvëdse, mè amis, arvëdse,
mè car, ti ‘t ses an mè cheur,
sta partensa già fissà dal destin
a promëtte ch’i arvedroma.

Arvëdse, mè amis, sensa man, sensa mòt,
sensa trstëssa o dolor sël sursign.
an sta tèra, murì a l’é nen neuv,
ma vive, cert!, al’é nen pì neuv.

Sì la poesìa originala an Russi:

«До свиданья, друг мой, до свиданья.
Милый мой, ты у меня в груди.
Предназначенное расставанье
Обещает встречу впереди.

До свиданья, друг мой, без руки, без слова,
Не грусти и не печаль бровей,
В этой жизни умирать не ново,
Но и жить, конечно, не новей.»

Pero Buòso
Turin 25/11- 07/12/2023

Dnans ch’a vegna neuit

Dnans ch’a vegna neuit,
mè cheur, përché core avante?
avante a j’é mach la neuit.
I diso nen la neuit dle steile,
bianca ‘d lus e pien-a ‘d seugn,
la neuit quand le matòte
a dòrmo ant le ca anluminà
ëd mel tra le bòdsore 
seren-e sle rive dij fòss.
La neuit quand për l’alman[1]
ij spirti ‘j bësbijo ‘l mister 
e ij basi ‘j son sensa fòrma.
La neuit dle masche cantà
ant le vijà dle stale nòstre.
Nò, për noiautri la neuit
a l’é ‘n silens ëd rimpiant,
làcrime e rimpiant për lòn
ch’i l’avroma nent fàit doman.

Pero Buòso
Turin – November 2023

Glossari:

bòdsore: a’j son i rovèj ant ël dialet ëd Salësèj (an Provinssa ‘d Cuni)


[1] So-sì a l’è ‘n riferiment a Novalis (Georg Friedrich Philipp Freiherr von Hardenbergpoeta; 1772-1801) poeta romantich alman famos për ij sò “Hymnen an die Nacht” (Inn a la neuit).

Patrick Pearse an Piemontèis

Iv presentoma na tradussion an Piemontèis dla poesìa “Fornocht do chonaic thú” scrìta e publicà da Patrick Pearse (an Irlandèis “Padraic Mac Piarais”) ‘ntël 1912. “Fornocht do chonaci thú”, i t’hai vëddo nùa, a l’è na poesìa ‘d arnunsia e sacrifiss, e per so-sì soa tradussion an Inglèis për euvra ‘d Pearse istess a l’ha për tìtol “Renunciation”. Sì iv presentoma na tradussion dl’istessa an Lenga Piemontèisa.

I t’hai vëddo nùa,
o blëssa dla blëssa,
e j’hai ‘mborgnà ‘j euj
 për paura ‘d tombé.

I hai scotà toa mùsica
 o melodìa dla melodìa,
e i hai stopà mie orije
 për paura ‘d trabalé.

I hai gustà toa boca,
 o dosseur dël dosseur,
e i hai indurì ‘l cheur
 për paura ‘d murì.

I hai ‘mbrognà ‘j euj
 e le orije i hai stopà,
i hai indurì ‘l cheur
 e mia anvìa i hai sofocà.

I hai voltà le spale
 a ‘l seugn che i avìa,
e a sta strà dnans a mi
 i hai girà lë sguard.

I hai girà lë sguard,
 a sta stra ch’i hai d’ taché,
a st’afé ch’i hai d’ fé,
 e a sta mòrt ch’i hai d’ trové.


Pero Buòso
Turin – 06/12/2023

Ël vej

ò Na Cònta che i hai scrit parèj

“Un di mi i andrai a ciapé doi café për mi e për ti, me seterai s’ un-a cadrega, e i te speterai e ti ‘t veniras!”, ël vej òm a la pensava parèj, e tuti ij di, a la matin-a, a l’andava tut sol a ciapè l’istessa cadrega ant ‘l istess café, ciamava doi café e a spetava fin-a che ‘l café a vniva frèid e a s’ podeva nen pì bèivlo. Antlora s’aussava e diseva a tuti: “Chiel a l’avrìa avù ëd fé, cert a vien doman, i hai mach ëd spetelo fin-a diman, voiautri vëdreve”.


Ël vej òm a s’ tornava a ca silensios, a s’ gavava via ël capel quand ch’a pasava për ij Giardin Cavour d’nans a la targa ‘d Pinin Pacòt, e a s’ sarava an ca.  
‘L òm a l’avìa nen na fomna ò ëd fieuli, a viveva sol ant la soa veja ca ëd sità. A l’avìa avù un gat na vòlta, ma adess a l’era mòrt, e la ca a l’era tuta veuida. Minca di ‘l òm a l’arpeteva ël sò ritual an andand al café e tornand peui a ca a saràsse drinta. A s’diseva ch’a l’avìa nen ‘n amis dzora sta tèra da quand ch’a l’avìa lassà ël travaj, ma chiel a l’andava minca di a ‘l café a fé coma ch’a i oma dit.


“Quand a l’é ch’a riva ël tò amis?”, i ciamavo i autri ant ël café, “a smija pròpi ch’a vegna mai!”. Ël vej òm a fasseva na smòrfia e a rëspondeva nen, ël di dòp a l’era torna lì e col temp la gènt a l’avìa perdù l’anvìa ëd déje fastidi: “Lasslo perde”, i diseva, “chiel a l’é fòl dël tut!”.
Un dì ëd novèmber, ël vej òm a l’é mòrt. Tuti ant ël café a s’ gavavo via ël capel e a bevevo quaicòs an soa memòria, quaicun a l’era fin pentì.
Antrames a tut stò travaj, un cit a l’a crijà, e tuti a s’ son voltà: a l’era un miràcol; aranta a la tàula dël vej a j’ero doe cadreghe, e dzora a chila mach doe tasse ‘d café, veuide: quaichun a l’era rivà e a ‘l avìa bu.

Fàme nen pensé, ch’a l’era nen lontan ël dì dij mòrt!

Pero Buòso

Turin – 15-16/11/2023

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén